Els homes dels passamuntayes
M’ he topat sovint els darrers anys a la rotonda de Montgat (Barnàpolis) a la sortida o entrada vers l’ autopista un escamot dels mossos d’ esquadra. A còpia de tenir contactes amb ells per stops indesitjables i injustificables m’ han convençut que no han afegit mèrits a les tasques de les policies de les èpoques de l’ obscurantisme en les que els grisos i els verds (la policia nacional i la Guardia civil van ser les dianes més indiscutibles de l’ odi popular). Canvien els règims politics però les funcions policíaques, que retitulen com d’ encarregades de l’ ordre públic, continuen sent essencialment les mateixes, sigui quin sigui a l’ amo que obeeixin. M’ agradaría poder dir justamet el contrari, que hi trobo una evolució en la policia autonòmica vers la d’ abas la de l’ estat central. Ho sento, no la trobo. La repressió i les molèsties son les mateixes encara que els atonyiments siguin cotextualitzats amb la llengua materna. El costum de posar controls a les sortides de les autopistes donen un aspecte desagradable a la civilització. Aparentment és per perseguir dolents i per protegir la seguretat ciutadana dels cacos o dels malfactors, però això no ho sabem. Em pregunto si un dispositiu de control que ens pertorba del nostre camí sense saber perque, ja que no ho expliquen, compensa les molèsties ciutadanes. Existeixen tants més dispositius de control quan més deficitari és un cos policial en la recerca criminològica.
Els paios quan fa fret es posen uns passamuntanyes. El passamuntanyes és una prenda emprada tradicionalment pels dolents: els terroristes, els lladres, els que s’ amaguen, els que tenen por de ser reconeguts. Es clar que la policia basca el va començar a fer servir per por a les represàlies en les seves intervencions contra l’esquerra abertzale. El detall no és poca cosa doncs els que van d’ agents de l’ ordre copien el vestuari dels seus oposats. Aquesta al·lusió empobrida, ho sé, la deixo aquí però el fet de trobar-te a mitja nit una ziga-zaga de vehicles policíacs amb les torxes de llum posades, tapats fins els ulls dona fressa. Els homes de Harrelson o la quadrilla d’ Eliott Ness donaven més confiança. El detall més feridor és la prepotència en que es posen els nanos miren les cares dels conductors i fer-los passar un a un. La gent que té fama de pertànyer al ramat col·lectiu de la obediència, va passant a comptagotes de l’ un a un, segons si fa cara de bona persona o no. El tio que fa el control facial deu ser llicenciat en fisiognomia i sap amb una mirada qui es culpable i qui no, o potser té memoritzada la foto del lladre més famós del país i es el que venen buscat els últims anys de govern autonòmic i per això monta tot aquesta parafernàlia. Continuo creient que fa practiques de control i estudi pràctic del comportament de la població. No tinc ni idea de quanta gent es queixa per aquest tractament. Sí sé que a molts conductors ja els hi sembla bé aquesta actuació perque se senten mes segurs amb una policia tan eficaç ¿he dit eficaç? Ho retiro. Tan present,volia dir ¡ara sí! La seva presència sí que es nota. Convido a que els conductors que siguin obligats a ralentitzar el vehicle i passar per aquests controls preguntin perquè collons els aturen. Sí, cadascun, es una forma de protesta civilitzada encara que això creï mes enrenou al punt de sortida i faci cues. D’ altra banda quan un paio amb la cara tapada vingui a preguntar alguna cosa, se li pot dir que res del que busqui se l pot servir i res del que faci té perque compartir-ho amb ell. Si no en té prou se li pot dir que un home es dirigeix a un altre home amb la cara al descobert, no fer-ho qüestiona la primera definició d’ home. La frase val la pena, i la paraula home està ben escollida, doncs tradicionalment les policies s‘ han farcit de gent amb poc seny però amb molta apologia de masclisme. La frase també serveix per una mossa d’ esquadra, que per cert continua acceptant la denominació sexista del nom del cos que ve des de temps passats e que les dones no es dedicaven a anar guarnides de soldats deixant aquestes begenades pels homes. Bé, es pot fer l’ equivalència amb dient-li que una persona es dirigeix a un altre amb la cara descoberta. Aquesta segona frase inclou un indici de valor que no té l’ anterior, la de suposar que l’ individu que et ve a molestar té la categoria de persona. Com sabem semànticament, si bé les categories d’ home/dona venen directament definides però una condició biològica, el mateix que ganso o gallina o cuc o serp, la de persona és una categoria hipotètica que amb una primera ullada no es pot saber si es correspon amb l’ individu que tens al davant.
També se’ls hi pot dir e cada interrupció d’ aquesta manera: nanos no se sap les coses bones que feu pel desenvolupament del país però teniu un aspecte que dona por. Parlo en serio. Cada vegada que em topo amb un dispositiu d’ aquests, atenent als horaris nocturns en els que sovint em desplaço em dona el canguelo. Vivim e un país civilitzat i e principi aquests homes armats se‘ls ha instruït perque no disparin a la tuntún, però i quan ho fan?, i quan fereixen amb arma de foc per error? D’ altra bada ja entenc que el món, tampoc Catalunya, està preparat per viure sense policies. (Les morterades de dinerals que se’n duen amb el seu manteniment donaria per un repartimet de la riquesa que potser seria dissuasori per algunes lladres perque canviessin d’ ofici i fessin algun profit en els camps de la productivitat). Però ja que ens toca tenir-les i mantenir-les pagant-los-hi els sous no podrien tenir una mica mes de deferència en les formes de control. Una cosa és un dispositiu excepcional i una altra és la pràctica habitual del control la les sortides de les autopistes i a les rotondes. Des de la seva praxis dubto que se sentin feliços amb la seva feina (he dit feina? Demano excuses, amb el seu rol, vull dir). Personalment sento vergonya pel que fan i per mi mateix per passar per aquests controls que et fan sentir com un sospitós. Vull exorcitzar això canviant de perspectiva. Tothom qui imposa la barrera la lliure circulació de la gent és sospitosa de poc humanista i poc sàvia, perque llevat dels 4 txorissos tontos que es deixen enxampar així, els grans defraudadors de la societat no van a aquestes noves teleranyes per ser atrapats per aquesta variant d’ aranyes. Els mossos viuen temps de descrèdit. No es per menys. Personalment no em refio de cap policia. N’ he conegut que ha disparat i han empresonat sense justificació, que han matat i han deixat gent en cadira de rodes. El fet de que un policia em parli en català no significa que sigui més prudent, correcte o confiable que un que em parli amb andalú. A Àfrica, continent de policies corruptes hi ha més coses a dir en contra seva, però a Europa, no deixen de fer del seu ofici la preferència que més coneixen: molestar. Sí, ja se que hi ha una contradicció: per una banda la policia es necessària –encara- per contrarestar la delinqüència creixent, les amenaces i extorsions, i endreçar el tràfic; d’ altre en el seu excés de zel i de funcions es converteix en un bastió contra la tranquil·litat col·lectiva. Menys policia i més efectivitat funcional i cap perdó pel menor detall d’ abús i de molèstia supèrflua. En un país democràtic cada cop que un policia atura a un ciutadà, sigui vianant o conductor, ho ha de fer amb una raó objectiva que es la que ha d’ esgrimir després de dir bona nit o saludar. L’ aturo perque ha trepitjat la ratlla continuo. Vale. El sanciono perque ha fet un avançament indegut. Vale. Aquest es un control d’ alcoholèmia dins una campanya per combatre la conducció sota els efectes etílics. D’ acord. Però el faig ralentitzar per mirar-li la cara a veure si es el sospitós que busco. No. Ni parlar-ne. No em toqui els collons. Faci la recerca d’ una altra manera. I si em fa perdre el temps per això perque la intel·ligència policial no dona per mes per fer una cerca mes precisa sense anar a l’ escandall de l’ engrós, demani’ m disculpes per fer-me perdre el temps per suplir la seva deficiència. Sí, pertànyer a la policia es esta en l’ ull de la cotrovèrsia. Entec que els policies s’ avergoeyixin del seu ofici i no divulguin el que fan en els seus veïnats. Però si la seva biografia passa per exercir-lo al menys que siguin posicològicament discrets mantenit-se en el camp de l’ obsessió amb atrapar els criminals i o caure en el de la paranoia creient que tots ho som.
