Rere l'anàlisi del cojunturama
L´anàlisi de la política és una anàlisi superficial i equivocat si no té els interessos en joc de les parts en interacció. Així mateix l´apología de la democràcia des del suposat purisme institucional és un absurd per raons econòmiques. Perquè funcioni la democràcia té que funcionar una economií social participativa i rica d´acord amb en Crick[1] . Tot i així l´economia no segueix sempre la seva dinámica independentement. El cas de Gates ho va posar de relleu[2]
En darrera instància una democracia integral no sería possible sense una societat sense classes i amb prou justicia per tothom. La quantitat d´actors convoca a anaitzar els que d´ells són els mes principals i separar-los de les coreografíes dels secundaris.
Tot anàlisi d´actualitat - també històrica- xoca contra la possibilitat fàctica de poder dir-ho tot i tractar convenientment cada sub-element. No hi ha tinta per a tot el món, com va dir Pablo Neruda[3]. Una anàlisi cojuntural pot portar a ratificacions conclussives d´alarma i desesperança. Convé advertir d´entrada que el tarannà supervivencial està per damunt dels resultats catastrofistes des d´un punt de vista racional i que la passió sentimental pel cada dia no s´ha de posar en el joc de bàscules de les tragèdies internacionals.[4]
L´anàlisi per la seva condició propia, interrelaciona i a l´hora és interrelacionat per altres que se´n fagin després o se n´hagin fet abans. És complicat circumscriure l´anàlisi a una zona del món, a una geopolitica[5] , o a un país o sense examinar les seves interrelacions. Les àrees privilegiades del planeta ho són per un principi de barbàrie, pel fet del perjudici i el dolor impactat en les àrees desfavorides. Arcadi OLiveras[6] indica como les guerras d´origen causal extern cumpleixen una funció de subsumir els països en llurs misèries. I de pretextar -cal afagir- reordenacions planetàries, intervencions forànies i crear altres focus d´espectacle bèlic per distreure l´atenció internacional.
De l´anàlisi de la historia que ens toca i se´ns força viure podrem deixar un legat ètic i estètic si la utopia és la noció del possible d ´en Herbet Marcuse o el passat d´Octavio Paz[7] . El criteri de no creure en res ni en ningú dels actors principals que ocupen les noticies diàries -atés el poder de les seves directives- empresona les nostres vides a una gàbia d´ignorància racionalment consentida, que no ens servirà de gaire[8] .
Fer un pronòstic de futur és fer una previsió de seguretat malgrat que aquesta més que mai és un mite[9] . La incertesa nidifica a tot arreu.
Per què els Estatat units continúen sent els amos del món? o per què continuen amb la seva arrogància de creure- se´n? Conèixer la vida USA pot fer sospitar del predomini d´una certa estupidesa, tot reconeixent la quantitat de gent amable que s´hi pot trobar pels seus carrers. Michael Moore ho diu sense cap mena de traves. Quan descriu el seu país ho fa sota l´epígraf de l´estupidesa[10]. Michael Moore està esdevenint una de les icones de relleu de la critica a la realitat americana des de dins, després de Charles Chaplin, Woody Allen o Grouxo Marx. És algú que sap fer de la política dramàtica la festa. No ha inventat res nou pel que fa a la noció de l´estupidesa humana per molt que ell s´encaparri en focalitzar-la en la raça blanca. Erasme de Rotterdam n´havia fet teoría en l´Elogi a l´estultícia on sostenía que, sense la qual ,determinades accions de la condició humana haguessin estat impossibles, i en Robert Musil[11] en la passada dècada dels 30 l´associava a progrés, talent i esperança. És per això que té tans adeptes. Si als Estats Units hi concurreix prou esupidesa, (no hi ha més que escoltar als governants que parlen) la qual cosa és estensiva a altres estadistes[12] ,cóm explicar que tingui prou força i estratègies de previsió per continuar ocupant el lloc preponderant que ocupa en la correlació de forces? En una part important es perquè Europa li ho continua consentint. Mentre no es posi des del vell continent les condicions d´independència del rol emblemàtic de l´engendre monstruós de la politica exterior estadounidenc el món continuarà sent un lloc de perills i mortandat i de incertesa creixent. A Europa li queda matar -simbòlicament- el pare o deixar-lo de banda en la seva voracitat i seguir-se lligant a la mare, a la resta de les economíes expansives i diversitats culturals de la terra, junt a la recerca científica i tecnològica que li atorgui autonomía.
[1] Bernard Crick, assagista britànic La defensa de la politica (1962) “La democracia no funciona si no hay desarrollo económico”
[2] Bill Gates és el nom de la revolució econòmica i tecnològica. Fundador de Microsofot. Acusat pel departament de justicia estadounidenc d´ofegar a la competencia. El seu nom lligat a la poderosa industria que va crear no treu la seva agudesa valorativa del que porta entremans“ La informática es la mejor herramienta que ha tenido la humanidad”. Nota la falta del gran programa que propiciï la informació sense necessitat de tenir que fer res per cercar-la.
[3] Pablo Neruda, Nobel de literatura de 1971. diplomátic, poeta, militant comunista. “No tuve tiempo ni tinta para todos”.
[4] Leonard Cohen, poeta de la veu fosca. El misiticisme li permet afirmar “No hay que ser pesimista ni tener esperanza”. Porta entre els seus dits un comboloi, un abalori greg, que va prendre com herència del seu pas residencial per Grecia anomenat worry beads, Son contes per mitigar les preocupacions. S´ha vist a ell mateix com un ésser reactiu front els succesos socials sense arribar a ser un analista de la societat. “Pienso en mi como en un periodista y en mi trabajo como en un reportaje”. Rere 6 anys en un centre budistsa, va tornar per a composar el seu treball “Ten new songs”. Des de The future (1992) Llur tesi existencial és que els éssers humans som instruments d´una Voluntat que no es la nostra.
[5] terme en decadènica doncs predomina més la segona parte de la paraula composta que la primera. Estem més influits per la politica que per la geografia.
[6] Arcadi Oliveras, Doctor en economia. UAB. En las primeres etapas de desenvolupament económic de tots els països han rebut polítiques de proteccionisme. Les guerras que impedeixen el desenvolupament dels països tercermundistes són determinades en gran mesura per interessos externs , com en els casos de Serra Lleona o Angola.
[7] Octavio Paz. Nobel de literatura (1990). Va considerà que sí hem viscut la fí de les utopíes.
[8] Henry Roth. La seva idea de “No creo en nada” que es pot compartir en el moment àlgit d´una conversa és més poètica que gestionable i conflictúa amb la primera instància de necessitat de viure amb referències.
[9] Joan Fontcuberta (1955->)f otógraf barcelonés. “La seguridad es un mito, un concepto fetiche de nuestra sociedad”
[10] En el seu llibre Estúpídos hombres blancos. Circulo de Lectores. Barcelona 2003
[11] Robert Musil. Sobre l´estupidesa .L´Espill num 12 Universitat de Valencia hivern 2002. p.91
[12] La darrera visita d´Asnar a Busch explicada a la Universitat de Georgestown on sembla que se li fa sempre un espai perquè digui les seves begenades, la justificava tot dient: “he´s my friend “, Sense entrar en el greuje de rebre abans un expresident que un president pel nou mandat.
