Control de la indigència
Assitència social i control de la indigència
La funció assistencial és la de facil.litar unes condicions de dignitat de vida i d’ abastiment de recursos per cobrir les necessitats bàsiques tals com aliment, aixopluc i vestuari. Depèn en gran part del vist i plau d’ un assistent social si l’ expedient que obrirà amb un sol·licitant anirà més enllà convertint-se en una beca de manteniment. En principi, un exclòs laboral sense ingressos salarials ni de cap mena i amb una condició d’ aturat crònic pot, a partir d’ una determinada edat, acollir-se a una pensió de l’ estat. Encara que la llei resa això no sempre tothom que s’ hi pot acollir ho aconsegueix. Depèn de si segueix les passes, es constitueix –es deixa constituir- en expedient i passa favorablement un tribunal. L’ ajut que rep passa per un contracte en el que es compromet a fer tots els possibles per sortir de la seva condició d’ indigència i a seguir les propostes institucionals pel que fa a formació Professional o seguir pautes de recerques de treball. Tant bon punt el període d’ auxili econòmic supera el primer any, el mateix subsidiat pot conjecturar les dificultats per sortir del seu forat de marginat. Probablement, després del primer lustre reconeixerà que té menys condicions que abans per reinsertar-se al món laboral, i amb una primera dècada de subsidiat tant ell com els seus subsidiadors reconeixeran que ni els programes de reinserció funcionen sempre com tals ni ell mateix es veurà retornant a un món del que porta massa temps exclòs. La quantitat de gent sense un rol laboral ni possibilitats de tenir-lo, ni recuperar l’ anterior si el va tenir ni fitxar per un de nou, que ningú li ofereix, és de tal envergadura que tothom sap que el valor estadístic dels aturats només es un dictador de patiment estructural modern del sistema que genera indirectament multitud de llocs de treball, des de la sociologia per tractar d’ interpretar el fenomen. En els despatxos d’ assistència social hi ha gent de tota mena: des de professionals que han equivocat la carrera i en lloc de fer-se policies d’ uniforma han fet aquesta diplomatura sense tenir la menor sensibilitat per tractar amb casos desesperats, fins altres tècnics que un excés de sensibilitat els hi impedeix entendre la diferencia entre la veritat de cada expedient que s’ ocupa i el plus de dramatisme que posa per perpetuar-se en la tessitura de continuar rebent ajuda.
No deixa de ser una bicoca rebre una paga un any rere un altre per la que no s’ ha de fer gaire cosa a excepció d’ anar a unes poques entrevistes amb l’ assistenta que, segons la seva terminologia de despatx, et porta; o d’ anar a uns quants cursos que tampoc serveixen de gaire a excepció de contractar a les empreses que els organitzen.
La tesis de la reinserció social a partir de la rehabilitació laboral està bastant desacreditada si bé descansa en una llei indiscutible: estar en societat passa pel dret reservat a qui te diners per l’ entrada. Dit d’ una altra manera qui no disposa d’ un cert poder adquisitiu cau en la indigència. Les institucions que pretenen reduir el creixement del sector dels subsidiats estan plenes d’ intencions però estan al marge dels processos econòmics. És una curiositat: qui exerceix un lloc de control del subsidiat és algú que ja té el seu lloc de treball assegurat i no coneix tant les vicissituds del mercat laboral. Per la seva banda el subsidiat que en un primer període d’ aquesta condició encara creia en que hi residiria provisionalment no té una il·limitada capacitat per la cerca de feina enfront a les negatives continuades que no el contracten. Tard o menys tard es cansarà de fer una demanda per la que no es escoltat i s’ acostumarà a viure sota mínims en els que fins i tot es possible que descobreixi plaers abans no sospitats tan bon punt es desempallegui d’ un sentiment de culpa per fer de sapròfit de l’ estat, denominació mes exacta que la de paràsit social. Per l’ educador social –eufemisme de reinsertador- que rep l’ expedient d’ un cas amb 10 anys d’ antiguitat cobrant sense treballar no entendrà que aquesta xifra s’ hagi pogut donar tot i estant sota l’ empar legal. La seva funció de control s’ estavellarà contra el subsidiat que ja li va bé cobrar poc però viure més en lloc de trobar una feina ingrata i viure menys. D’ altra banda no cal ser un recercador en tècniques socials per saber que una bona part de subsidiats troben altres maneres compensatòries del seu dèficit econòmic fent favors o intercanvis que li eviten una pila de pagaments. Un anàlisi exhaustiu de la qüestió comparant força casuística potser arribaria a una conclusió temible pel sistema:el subsidiat viu millor que l’ assalariat malgrat les seves protestes periòdiques. Potser és l’únic que fent menys rep més. Ningú es creurà que un subsidiat només viu de la minsa quantitat que cobra. Té els seus contactes, els seus busness, potser petits treballs pels que rep petits ajuts que no l’ ajudaran a canviar de registre però sí a incrementar recursos i experiències. Amb el que cobra un subsidiat a Europa llatina en un mes pot viure un ocupat a Bissau durant mig any. El món es injust, massa. No ho ha deixat de ser menys des que hi ha consciència de les seves injustícies. El mateix concepte de pobresa és discutible, també el d’ indigència. L’ indigent europeu guanya més cèntims que el treballador assalariat a Àfrica. Pel que un guanya gratis l’ altre ha de fer una pila d’ esforços. Independentment de les opinions personals pel que fa a l’atur no reductible els dos protagonistes d’ aquest article: l’ agent social d control i l’ indigent subsidiat, aquest es veu abocat a representar el seu paper per un públic d’ espectador únic. Val la pena que l’ assagi, al cap de vall el que cobra per la representació el compensarà. Pel que fa al rol de l’ assistent ha de passar de les seves pròpies contradiccions ideològiques per poder continuar amb la seva feina i cobrar per ella. De repassar la seva funció i per poc que la pensi se n’ adonarà que la seva potencialitat de reparació de la indigència és nul·la, el fet de rescatar a un aturat de tat en tant no serà estadísticament significatiu. L’ ajut social en el seu conjunt esta dissociat d’ un programa de racionalització econòmica, és a dir d’ aprofitament de la força de treball i recursos humans i re planificació dels productes, quelcom que demana una revolució econòmic-politica d’ envergadura considerable i que poca gent esta disposada o ja a fer sinó ni tan sols plantejar. Hi ha maneres de sabotejar, més ben dit de posar en evidencia les falles del sistema,però que no ajuden tampoc a renovar les perspectives presentant-ne unes altres de millors. L’ afer de Georges Soros[1] ho fa rumiar. Ni les solucions socials passen per anar modificant els components d’ una població flotant d’ atur però aquest com fenomen inextingit, ni el treball per compta aliena és cap alternativa a la felicitat personal en molts casos. Per l’ agent de control social considerar aquest punt de vista el pot portar a la tessitura de renunciar a la seva professió o bé de replantejar-la des d’ una altra mena de solució co-participativa.
[1] Hungar, emigrat a GB en 1947 i després instal.lat als USA. Com financer va adquirir notarietat internacional quan va desestabilitzar la lliura esterlina amb els seus moviments especulatius (eleccio quintaessencial dels busness capitalistes) en el mercat de divises. Potser aquesta presentación en mercat va ser mal interpretat. Destina 2530millones de dólars para expansió d’ Internet als países subdesenvolupats amb un un programa de societat oberta. Esmenta l’ exemple de valor de l’ emisora de Radio B-92 quan va ser presionada per Slobodan Milosevic el XI96 a l’ anular els resultats de les eleccions locals de Belgrado y hvan haver protestes.La emisora va seguir emetent noticies des del ciberespai inclus després d’ haver estat ibnterferida l’ emissió. Internet es el oposat a la societat tancada, mantinguda dins la obscuritats i la selección jnformativa.
