PENSARES y PESARES

El dirigent desembeinat.

 

Examinant la psicologia del líder ensopeguem una personalitat assetjada per la seva voluntat ferrea d´home capficat. Tot l’aparell psíquic es posa al servei de dir la paraula agraciada, la consigna pertinent o la troballa conceptual de darrera fornada; tot això  coartades escèniques amb les que cultivar  intensament el seu narcisisme. Qualsevol líder d’empresa o de política sap que no hi ha ningú que sigui realment insubstituïble i que el seu  lloc en el càrrec més o menys durador no té res a veure amb el seu pes històric o específic, aquest es el resultat d’un conveni intern d’organització lligat a unes circumstàncies. Les entitats tenen al seu davant i com lloc visible i representatiu del què són a els figures que més els hi escauen. Arriba un moment en que el líder es confon amb el pare i la mare de  tot el tinglat quan  és justament al revés aquell és la criatura d’aquest. El dirigent que surt en públic , que fa declaracions, concedeix entrevistes és un estri desembeinat per l’entramat al que representa i que ve a posar els punts sobre les íes o marca el seu territori enfront els altres. De la seva fúria o elegància escènica poden sortir ocurrències o fer les revifades de velles glòries de l’eloqüència. A força de ser la vedette dels mitjans i l’escuma del seu propi partit perd de vista que el discurs del text analític està a una altra banda i que la seva funció de donar la llauna sortint en premsa com una exhal-lació evocada continua es per aturar altres processos de pensament més crítics. A algun tells, com el portanveu del CiU s’atreveix a dir –i fins i tot s’ho creu- que ell es una home de trinxera diària i no es limita a fer el que fem els intel·lectuals, un article de quan en quan. Aquest paio, del qual ja tinc sobrats motius per no aguantar-lo, forma part del zoo polític que ens disgusta amb la seva patuleia creient-se que de xupacàmara fa més que altres fora del seu camp de filmació. A qualsevol dirigent desembeinat, aquest i altres, posat en el joc del millón, la maquina amb pales colpejant boles d’acer i marcava punts a una pantalla plenes de colors i sons se li hauria de dir que el viatge del text polític –i en general del  discurs filosòfic- passa per boques i caps (preferiblement per caps i boques)i que la diferencia entre el líder públic i l´intel.lectual reposat es que aquest reposa els conceptes i els examina en una profunditat que no fa aquell. El dirigent desembeinat a vegades és ocurrent i  fa veure que estrena conceptes quan sovint estan en el subsòl des de fa temps o han estat pre-pensats i rumiats per altres que no surten en escena.

Les lloances que es fan als homes de poder, els que l’ocupen o els que el volen ocupar,  son discrininadores en vers a altres posicions que circulen pel món, que contribueixen al pensament actiu i que estudien amb recel el decurs dels esdeveniments. El dirigent desembeinat es deu al seu públic, als seus seguidors, a la premsa que li fa ressò i al seu propi rol que l’ha enllaminit. Es un producte escènic de consum. No sempre ve a resoldre gaire cosa encara que s’empatolli en aclarir les posicions de qui representa però és un falsari en tant que viu de la seva pròpia comèdia escènica. Al capdavall és algú que ve a dir-nos que hem de fer els demés o el malament que ho fan els seus competidors. És grotesc que el soldat de trinxera oblidi que au en el parany de fer conductes manipulades i manipulables i que al capdavall el que porta endavant és un discurs amb uns quants conceptes reduïts quan no passats de moda. El que no sap el dirigent desembeinat a còpia d’activisme i reunionisme és que no fa una altra cosa que ser portador d’ un text, d’ un discurs. És la llançadora ambulant d’un paquet d'idees que no para de repetir, a diferència de l’intel·lectual que es mulla aprofundint més en una bast camp de reflexió. L’article  que de tard en tard llegeix l’home de trinxera en un descans del seu activisme el pot fer caure en contrapunts en els que no hi havia pensat i el pot fer sospitar que tal vegada no passi de fer de trinxeraire. Realment no hi ha una controvèrsia entre el intel·lectual i el polític, doncs si tot és política, la intel.lectualtizació dels esdeveniments és una forma de fer-la. A l’Artur Mas se li ha anat la frase, una vegada més, irreverent i inoportuna. Li cal ser tutelat i vigilat perquè tingui cura del seu llenguatge i no fer comparances esbiaixades sobre els recursos del pensar. Pensar –i escriure el pensament- és una de les accions més elegants que encara queda. Actuar al pim-pam-pum des desembeinats, a vegades eixelebrats, ens ofèn profundament i no ajuda gaire a fer unitat d’acció per canviar el decurs de la història. A  l ‘estira-i-arronsa de no pocs politics de pantalla, per molt feudataris que siguin dels seus partits i dels seus electors, viuen de la rancúnia permanent i ignoren altres formes contributives a la consciència general i a una societat alternativa creient-se que tothom hem d’anar al galop del seu ritme.

http://sussanamaraselva.blogdiario.com/img/quioscdenit.jpg 

Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: